Actualització del nostre post «clàssic», on vinculàvem futbol i inversió, que vam escriure el 2021, després d’un Mundial 2026 que ens ha regalat la final somiada per als aficionats a Espanya: Espanya contra l’Argentina, Lamine Yamal contra Leo Messi, i una lliçó d’inversió en 120 minuts.
La gran jugada (una altra vegada)
A cada Mundial es repeteix la mateixa història: l’afició busca anticipar qui seran els grans herois. Mbappé, Messi, Dembélé i fins i tot Lamine Yamal apareixien a totes les travesses. El mateix passava amb les seleccions: França, l’Argentina, Alemanya, el Brasil… com sempre. Espanya no figurava entre les favorites.
Això també passa en la inversió: algú ens explica que una persona «es va fer rica invertint en…» o que va apostar per una empresa determinada i «va guanyar molts zeros en molt poc temps». Tothom persegueix la «gran jugada».
No dubtem que això sigui possible. Però aquestes «apostes» solen ser de curt termini i poden tenir molt a veure amb la sort. I si és qüestió de sort, també es pot girar en contra en la jugada següent i perdre el que s’ha guanyat.
Per això, més que apostar per un cavall guanyador, és millor pensar a tenir un sistema que funcioni. Un sistema que no només funcioni a curt termini, sinó que, de manera sistemàtica, ens pugui donar bons resultats a mitjà i llarg termini.
Una molt bona opció és construir una cartera d’inversió. I quina millor manera d’explicar-ho que amb la final del Mundial que acabem de viure?
Ni Messi ni Lamine podien guanyar sols i la final ho va demostrar
Durant els darrers dies, la final es va presentar com un duel individual: el millor jugador de tots els temps contra el talent cridat a heretar el seu tron. Però els 120 minuts d’East Rutherford van explicar una altra història.
Espanya va guanyar per 1-0 a la pròrroga, i el gol va ser un resum perfecte del que és un equip: Pedro Porro va centrar des de la dreta, Nico Williams va guanyar el salt i Ferran Torres va definir davant del Dibu Martínez. Tres jugadors diferents, cap d’ells «l’estrella». I la Pilota d’Or del torneig no va ser per al golejador ni per al regatejador, sinó per a Rodri: el jugador que fa que tots els altres funcionin.
Lamine es va sacrificar pel bloc. Qui esperava veure l’extrem desequilibrant de sempre va trobar una altra cosa: un Lamine disciplinat, replegant, ajudant el seu lateral, jugant durant tot el Mundial i a la final partits poc habituals en ell, en benefici del pla col·lectiu. Va renunciar al seu lluïment individual perquè l’equip controlés el partit. És la decisió menys vistosa i la més guanyadora.
I Messi, el millor de tots els temps, va quedar anul·lat sense el seu equip. Que ningú ho malinterpreti: Messi és únic i inigualable, i aquesta final no canvia ni una coma de la seva llegenda. Però el futbol va ser tremendament il·lustratiu. Amb l’expulsió d’Enzo Fernández al final del temps reglamentari, l’Argentina es va quedar amb deu jugadors i va perdre precisament el migcampista que feia arribar la pilota cap endavant. Sense un equip que controlés el partit i li fes arribar pilotes als tres quarts de camp, Messi senzillament no va entrar en joc. Les seves virtuts, sens dubte les del millor jugador de la història, van quedar desactivades, no per manca de qualitat, sinó per manca de context.
La lliçó per a l’inversor: el millor actiu, sense cartera, no rendeix
Això és exactament el que diferencia comprar una acció o un actiu «estrella» de construir una cartera d’inversió: una cartera ben diversificada.
Pots tenir en cartera el «Messi» dels actius: la millor empresa del món, amb les millors virtuts. Però si la resta del teu patrimoni no l’acompanya, si no hi ha actius que controlin la volatilitat, que sostinguin el conjunt quan el partit es complica, que li donin context, aquesta estrella pot passar-se anys sense «entrar en joc»: comprada en el moment equivocat, amb un pes desproporcionat, sense res que esmorteeixi les seves caigudes del 30% o del 40%, que arriben fins i tot a les millors.
I a l’inrevés: una cartera ben construïda no necessita que la seva estrella brilli cada dia. El dia de la final, qui va decidir no va ser l’estrella, sinó la suma del bloc: la solidesa defensiva (Espanya va acabar el torneig amb un sol gol en contra), el control del mig del camp i gols que van arribar des de molts peus diferents. En una cartera, això s’anomena diversificació: bons, diferents sectors, diferents geografies, cadascun fent la seva feina perquè el conjunt avanci encara que alguna peça tingui un mal dia.
Què té a veure una cartera d’inversió amb el futbol?
Podem associar el concepte de cartera d’inversió al d’un conjunt d’actius que funciona com un bloc per assolir un objectiu financer, combinant el rendiment i la volatilitat esperada.
Quan un seleccionador decideix la seva estratègia per guanyar el Mundial, pot construir un equip pensat per marcar molts gols, encara que també n’encaixi algun. És a dir, assumir riscos sabent que pot patir en algun partit, però que al final aixecarà la copa.
L’equivalent en finances seria la cartera d’un inversor que no tem les correccions ni la volatilitat perquè sap que, invertint una bona part en renda variable, a llarg termini té les de guanyar.
Un altre seleccionador pot decidir just el contrari: un equip més defensiu, pensat per no perdre. Seria una cartera amb poc pes en renda variable, és a dir, amb poca volatilitat. Marcarà de mitjana menys gols, però també tindrà menys risc d’encaixar-ne.
Tots dos enfocaments són correctes, tant en el terreny esportiu com en la inversió. Curiosament, l’Espanya campiona va combinar tots dos: màxima solidesa defensiva i 14 gols a favor. El més important és que el conjunt funcioni com un bloc i que es tingui clar l’objectiu i els riscos associats.
La convocatòria de 26 jugadors i la distribució d’actius
Aquest Mundial ha estat el més gran de la història: 48 seleccions. Però cada seleccionador només podia convocar 26 jugadors i, d’aquests, alinear-ne 11 a cada partit. Escollir bé aquesta plantilla va ser la decisió més important del torneig.
En la inversió, aquesta decisió s’anomena distribució d’actius (asset allocation).
Primer hi ha la convocatòria: l’arsenal de classes d’actius que ens permet afrontar les diferents situacions de la «temporada» (renda variable global, renda fixa, diferents geografies i divises). Després arriba l’alineació: quin pes donem a cada actiu segons el nostre horitzó temporal i el nostre objectiu.
I hi ha un matís clau: els millors equips no alineen onze davanters. De la Fuente no va posar Lamine, Nico Williams i nou atacants més; necessitava jugadors amb aptituds diferents que es complementessin. Rodri no marca gols espectaculars, però va ser la Pilota d’Or del Mundial. En una cartera, això s’anomena correlació: idealment, els actius han d’estar poc correlacionats, moure’s en direccions diferents, igual que un pivot i un extrem aporten coses diferents al mateix objectiu.
El resultat no hauria d’haver canviat el teu pla
Després del xiulet final, milions d’aficionats van treure conclusions definitives d’un sol partit. En inversió, aquest seria l’error clàssic: jutjar una estratègia pel resultat d’una sola «jugada».
Una final es pot decidir per una expulsió, un gol anul·lat o una definició al minut 110. Una inversió a llarg termini, no. Precisament per això preferim el sistema a la jugada: la diversificació no garanteix guanyar cada partit, però maximitza les probabilitats de guanyar el torneig… o, en el nostre cas, d’assolir els teus objectius financers.
Al final del partit, Messi i Lamine es van fondre en una abraçada: el millor de la història i qui aspira a ser-ho. Tots dos saben millor que ningú que cap estrella guanya sola.
A inbestMe donem molta importància a la distribució d’actius per construir les millors carteres indexades i de baix cost per als nostres clients. Carteres que, gràcies a l’automatització, igual que l’Espanya campiona del món, no depenen d’una sola estrella, sinó que el sistema funcioni com un metrònom o el més semblant possible.
