L’enrenou causat pels moviments impredictibles de Trump no ha de portar a engany. En realitat, es tracta d’un pla que ha estat meticulosament preparat abans de l’inici del seu segon mandat.
Entendre les idees fonamentals que guien les decisions d’aquesta administració pot ajudar a anticipar-ne l’evolució.
La filosofia que sustenta les decisions de política econòmica i comercial de l’administració Trump es pot reconstruir a partir d’algunes intervencions de Bessent, el nou Secretari del Tresor, i de Stephen Miran, cap dels assessors econòmics de Trump.
La idea central és que els Estats Units estan assumint costos que haurien de recaure en altres països.
En particular, aquests costos fan referència a:
1. Defensa: en el marc de l’OTAN, els Estats Units també paguen per altres països que destinen un percentatge molt menor del seu PIB a defensa.
2. Dòlar: els Estats Units proporcionen al món la moneda de reserva global. L’elevada demanda de dòlars comporta una sobrevaloració estructural de la divisa, fet que penalitza la indústria nacional en termes de competitivitat en els mercats internacionals.
3. Suport al consum global: el consumidor nord-americà ha assumit, amb el temps, el paper de consumidor de darrera instància de tots els béns produïts a escala global.
Davant d’aquest paper exercit pels Estats Units, altres economies, especialment Europa i la Xina, poden permetre’s no estimular la seva demanda interna tant com podrien, es financen a tipus d’interès baixos, tenen monedes infravalorades i això els permet viure de l’exportació.
Segons la nova administració Trump, ha arribat el moment que altres països també assumeixin part d’aquests costos.
Aquest objectiu es pot assolir de diverses maneres:
• Fomentant una depreciació del dòlar i una apreciació de les altres monedes.
• Induint altres països a estimular les seves economies per reduir el dèficit comercial nord-americà.
• Obligant els països aliats a comprar bons del Tresor dels EUA perpetus (US Treasuries) si volen continuar gaudint de la protecció dels Estats Units.
• Imposant aranzels a les importacions als EUA.
S’ha parlat molt d’un suposat Acord de Mar-a-Lago, que podria incloure molts d’aquests punts.
En realitat, és probable que un acord formal en aquests termes no arribi mai a materialitzar-se, però és evident que aquestes idees ja són al centre de les negociacions.
Val la pena observar com les decisions sobre la defensa europea i els estímuls fiscals a Alemanya, presentades com a decisions autònomes dels seus governs, són reivindicades per l’administració Trump com una victòria negociadora pròpia. Aquestes mesures s’alineen amb l’objectiu de compartir costos i afeblir el dòlar, tal com pretén la nova administració. És molt probable que hagin estat objecte de discussió amb els Estats Units.De cara al futur, hem d’esperar que les negociacions comercials i les discussions sobre defensa estiguin cada cop més entrellaçades, amb l’administració nord-americana sempre a la recerca d’un “deal” (tracte, en anglès), com l’anomena Trump, inspirat en les idees esmentades anteriorment.
