Últimament, s’ha tornat a posar de moda parlar de les “Lazy portfolios” (traduit literalment de l’anglès “carteres mandroses”). Aquí utilitzarem el terme “Carteres Permanents”, ja que és la més coneguda entre elles (tot i que és una simplificació lingüística).
El terme “lazy portfolios” en català podria traduir-se com “portafolis mandrosos” o “carteres mandroses“, tot i que és comú mantenir el terme en anglès a causa que és un terme tècnic financer que pot no tenir una traducció directa exacta. També se les coneix com a “Carteres permanents” (terme que farem servir en català) encara que, estrictament parlant, només és una d’elles. Es podrien traduir a l’extrem com “carteres per a mandrosos”, expressant totes aquestes traduccions la idea que s’ha de dedicar poca atenció. Com veurem més endavant, aquest concepte agrupa diferents carteres, no només la cartera permanent en si mateixa, sinó també la “All Seasons” (per a totes les temporades) entre d’altres.
Què són “les carteres permanents”?
Les “carteres permanents” no són més que distribucions d’actius estratègiques a llarg termini en què els actius que componen la cartera estan poc correlacionats entre si, responen a diferents factors de risc i rendibilitat, i s’equilibren periòdicament per mantenir les mateixes característiques de risc.
Cada actiu tendeix a comportar-se millor que els altres en determinades condicions específiques. I el millor rendiment d’aquests compensa els actius que, al contrari, es comporten pitjor en aquestes circumstàncies particulars. En escollir una distribució ben equilibrada amb actius que esdevenen ben sota diferents condicions, la cartera pot estar preparada per resistir qualsevol situació sense necessitat de canviar les assignacions o preveure el futur (d’aquí el seu caràcter de “permanent”).
L’objectiu és tenir una cartera amb una exposició més o menys ben preparada davant de diferents escenaris macroeconòmics que puguin sorgir en el futur.
La diversificació s’obté no només pels actius sinó també per les diferents combinacions de risc/rendibilitat.
“Carteres permanents” i escenaris econòmics
Generalment, els diferents escenaris possibles es determinen en funció de la inflació i el creixement econòmic. Essencialment, al llarg del temps, podem trobar-nos en condicions de creixement per sobre o per sota de les expectatives, i d’inflació per sobre o per sota de les expectatives. Això ens permet dividir el context econòmic en 4 quadrants.
Un cop definits aquests quadrants, és el moment d’incorporar les quatre principals classes d’actius amb les quals solen construir-se aquests portafolis i veurem en quin dels quatre quadrants tendeixen a comportar-se millor:
- Accions (renda variable)
- Bons de l’estat (renda fixa)
- Matèries primeres
- Or
Les accions tendeixen a destacar en períodes de creixement econòmic per sobre de les expectatives, ja que això es tradueix en un augment dels ingressos i marges.
Les accions, al contrari, es comporten pitjor en períodes d’inflació, perquè això es tradueix en una contenció dels costos de producció, que no es traslladen completament als consumidors.
Els bons de l’estat tendeixen a sobresortir en períodes d’inflació i quan el creixement econòmic està per sota de les expectatives. En aquestes condicions econòmiques, els rendiments dels bons es comprimeixen i els bancs centrals intervenen per abaixar els tipus oficials, fent que els preus dels bons augmentin.
Les matèries primeres tendeixen a sobresortir en períodes de creixement econòmic per sobre de les expectatives, ja que una major activitat econòmica resulta en una major demanda. Les matèries primeres sobresurten en períodes d’inflació per sobre de les expectatives, precisament perquè l’augment dels seus preus sovint empeny el nivell general de preus cap amunt.
L’or sobresurt quan la inflació està per sobre de les expectatives, perquè els inversors el compren per preservar el valor real dels seus portafolis. L’or també tendeix a sobresortir en períodes de recessió, com un refugi segur, i perquè la reducció dels tipus d’interès disminueix el seu cost d’oportunitat. No obstant això, aquesta relació és força inestable.
Carteres permanents davant la inflació i el creixement
Així que els mapem en el gràfic anterior, tenint en compte que això continua sent una simplificació, ja que la pertinença a un quadrant no és exclusiva.
Comencem ara a mapar una cartera composta per diversos actius en el context dels quatre quadrants. Suposarem que cada actiu tendeix a “tirar” del dossier al qual pertany cap al seu quadrant amb una força proporcional a:
- El pes de l’actiu dins del portafoli
- La volatilitat de l’actiu
Per què la volatilitat? Perquè assumim que, a igualtat de condicions, un actiu més volàtil tendeix a fer que un dossier sigui més sensible als factors de risc i rendibilitat als quals respon l’actiu. La força resultant de la interacció de les forces individuals amb les quals els actius individuals estiren l’exposició al seu propi quadrant determinarà el mapeig general del portafoli.
Per exemple, prenguem el portafoli clàssic 60/40 (60% accions i 40% bons de l’estat). En aquest portafoli, el risc de les accions és el predominant. El portafoli, per tant, rindeix bé en condicions de prosperitat quan el creixement econòmic és alt i la inflació està sota control. No obstant això, el portafoli és vulnerable en períodes de creixement per sota de les expectatives i d’inflació per sobre de les expectatives.
Ara prenguem una cartera composta per un 20% d’accions i un 80% de bons de l’estat. Com es pot veure, el portafoli resultant ha canviat de quadrant i tendeix a rendir bé en períodes de recessió, però patirà un rendiment inferior evident en condicions de creixement econòmic o inflació.
Imaginemos ara que volem que la cartera inicial 60/40 sigui menys vulnerable als períodes inflacionaris, retirant el 20% d’accions i afegint un 10% d’or i un 10% de matèries primeres. Com es pot veure, el portafoli resultant 40/40/10/10 està menys exposat als períodes d’alta inflació.
Un pot jugar lliurement amb la distribució de les carteres. No és un mètode científic, naturalment, però serveix per reflexionar.
Ara intentem mapar les principals “carteres permanents”. Com es veurà, les característiques en termes de risc i rendibilitat de cadascuna d’aquestes carteres són majoritàriament el resultat d’aquest mapeig inicial. Posicionarem en el gràfic sis carteres:
- 20/80 (20% accions/ 80% bons)
- Cartera permanent
- All seasons (per a totes les temporades)
- Golden butterfly (mariposa daurada)
- 60/40 (60% accions/40% bons)
- Ivy (de les universitats més prestigioses)*
A continuació, pots veure més en detall la distribució d’aquestes carteres, on també es mostren les principals mètriques de risc i rendibilitat dels darrers 30 anys.
Es pot deduir de forma general que les diferents “carteres mandroses” (que aquí hem anat denominant carteres permanents) reflecteixen el caràcter del disseny inicial per al qual van ser creades.
Les més prudents, que estan posicionades en el quadrant inferior esquerre (i les 3 primeres a l’esquerra en la taula), funcionen bé en temps de recessió i, per tant, tenen riscos més controlats. No obstant això, a canvi, rinden menys en períodes de creixement (quadrant inferior, dreta i a la dreta en la taula).
Al contrari, les carteres que es comporten millor en fases de creixement econòmic (quadrant inferior, dret i a la dreta de la taula) són les que presenten rendibilitats anuals més grans, però amb majors oscil·lacions.
* La Ivy League és un grup de vuit universitats privades dels Estats Units que són reconegudes pel seu prestigi acadèmic, la seva història, i la seva influència tant a escala nacional com internacional. Aquestes institucions són conegudes pels alts estàndards educatius, els programes de recerca de primer nivell i per tenir un procés d’admissió molt competitiu.
Les universitats que formen part de la Ivy League són:
- Harvard University (Cambridge, Massachusetts)
- Yale University (New Haven, Connecticut)
- Princeton University (Princeton, Nova Jersey)
- Columbia University (Nova York, Nova York)
- University of Pennsylvania (Filadèlfia, Pennsylvania).
Carteres permanents vs. carteres per objectiu/horitzó
En definitiva, aquestes carteres són una bona solució per simplificar i dedicar poc temps a la gestió de les nostres carteres d’inversió: tindrem una solució que funciona raonablement bé en períodes llargs. També pot ser una solució per agrupar la gestió en una sola cartera per cobrir diferents necessitats. No estarem perfectament posicionats en cadascuna de les situacions, però sí que ho farem raonablement bé per a totes elles (a llarg termini). A inbestMe, les carteres més semblants a una cartera permanent serien les carteres d’ETFs perfil 5 o perfil 6, així i tot, no són exactament iguals. Si voleu una cartera personalitzada, alineada al 100% amb una permanent, podeu accedir al servei Advanced (a partir de 100.000 euros) on podrem personalitzar la vostra cartera. En cas que hi estiguis interessat, posa’t en contacte amb nosaltres.
En inbestMe creiem que, en general, és millor alinear la nostra(s) cartera(s) als nostres objectius o horitzons i assignar a cadascun d’ells a la cartera més adequada, especialment si les nostres necessitats van d’un extrem a l’altre (estalvi inicial/jubilació):
- carteres estalvi per a l’estalvi immediat o fons d’emergència
- carteres objectiu o de bons per a objectius de curt termini
- carteres indexades (diversificades) per a objectius de mig o llarg termini
- carteres de plans de pensions per a la jubilació.
Això és possible fer-ho, fins i tot combinar-les i sense esforç, gràcies a l’automatització que hem desenvolupat a inbestMe.
