50 anys d’indexació: la revolució que va començar el 1976 ja és “patrimoni de la humanitat”

Fa 50 anys, el 31 d’agost de 1976, una petita gestora de Pennsilvània va llançar un fons que gairebé ningú no va voler comprar. El First Index Investment Trust, avui Vanguard 500 Index Fund, pretenia captar 150 milions de dòlars i amb prou feines en va reunir 11,3 milions. La indústria el va batejar amb sorna com «la bogeria de Bogle»: qui pagaria per un fons que renunciava per endavant a batre el mercat?

Cinquanta anys després, la resposta és contundent. Una inversió de 10.000 dòlars en aquell fons el 1976 valdria avui més de 2,4 milions de dòlars (240 vegades més). I la idea que John Bogle va defensar contra vent i marea, àmplia diversificació, costos mínims i disciplina per mantenir-se invertit, s’ha convertit en la columna vertebral de les carteres de milions d’inversors a tot el món. Vanguard estima que, només des de l’any 2000, la indexació ha estalviat als inversors uns 570.000 milions de dòlars en comissions.

Aquest és l’aniversari que se celebra aquests dies. Però hi ha una segona història, menys explicada i, per a l’inversor europeu, probablement més important: la gestió indexada ja no és només Vanguard.

La gestió indexada és una indústria global, competitiva i amb molts més actors de primeríssim nivell, especialment a Europa.

I això és una gran notícia per als inversors.

D’heretgia a indústria de 3 bilions d’euros (només en ETFs europeus)

El mercat europeu d’ETFs va superar el 2026, per primera vegada, els 3 bilions d’euros de patrimoni, després d’un primer semestre rècord amb més de 221.000 milions d’euros d’entrades netes. A tancament de juliol ja assolia els 3,12 bilions d’euros (uns 3,8 bilions de dòlars), i les projeccions del sector apunten que podria rondar els 4,6 bilions de dòlars el 2031.

I qui gestiona tots aquests diners? Vanguard, curiosament, no lidera la seva pròpia revolució, almenys a Europa:

iShares (BlackRock) domina amb claredat, amb més d’1,3 bilions de dòlars en ETFs europeus. Però el més rellevant és el grup que ve al darrere: Amundi, la gestora europea més gran, reforçada després d’absorbir Lyxor el 2022, Xtrackers (DWS, del grup Deutsche Bank), i només després Vanguard, seguida d’UBS, Invesco i SPDR (State Street).

Dos dels tres grans proveïdors d’ETFs d’Europa són gestores europees.

La concentració continua sent notable —iShares, Amundi i Xtrackers sumen al voltant del 62% del mercat—, però el 38% restant es reparteix entre més de 160 gestores addicionals:

I els fons indexats expliquen la mateixa història

Els ETFs són només la meitat del fenomen. Per a l’inversor espanyol, els fons indexats tradicionals tenen a més un avantatge fiscal decisiu: la traspassabilitat, que permet moure els diners entre fons sense tributar per les plusvàlues fins al reemborsament final.

Si sumem tots dos vehicles, fons indexats i ETFs, el mapa europeu de la gestió passiva confirma la mateixa conclusió.

Segons Morningstar, les 100 gestores més grans d’Europa acumulen uns 4 bilions d’euros en estratègies passives (fons indexats més ETFs), i així se’ls reparteixen les principals:

BlackRock concentra al voltant d’un terç del total. Però al darrere hi ha un ecosistema ampli i molt competitiu: Vanguard i UBS pràcticament empatades en el segon lloc, Amundi i DWS amb posicions molt sòlides, i State Street i Invesco completant el grup capdavanter. De fet, UBS, Amundi i DWS combinades gestionen un patrimoni total en fons i ETFs europeus comparable al de BlackRock en solitari.

A aquest grup cal afegir-hi gestores com Fidelity o Pictet, amb gammes de fons indexats molt competitives a Espanya. El lideratge de marca ja no és automàtic.

Per què això és una bona notícia: la competència treballa per a l’inversor

La moralitat d’aquests 50 anys no és que Vanguard guanyés la partida. És que la idea de Bogle va guanyar la partida, i avui l’executen desenes de gestores competint ferotgement entre si.

Aquesta competència té efectes directes i mesurables per a l’inversor:

Les comissions (TER) no paren de baixar. Quan Amundi llança un fons global més barat, Vanguard respon amb retallades de comissions; quan Fidelity pressiona en l’MSCI World, iShares reacciona. El mateix Vanguard va executar a principis de 2025 la rebaixa de comissions més gran de la seva història. Cada moviment d’una gestora pressiona les altres, i qui hi guanya és sempre el partícip.

Vanguard, per exemple, acaba de llançar tres nous ETFs molt competitius que valdrà la pena considerar a mesura que adquireixin volum.

A més, cada gestora té fortaleses diferents: unes destaquen en renda variable global per cost pur, d’altres en renda fixa per qualitat de rèplica, d’altres en mercats emergents o en classes cobertes de divisa. El «millor fons indexat» ja no és una pregunta amb una única resposta: depèn de la classe d’actiu, del domicili fiscal, de la qualitat de rèplica i del cost total, i cada vegada cal tenir en compte més variables per respondre aquesta pregunta.

L’àmplia oferta permet diversificar també entre gestores

I aquí arriba la implicació pràctica que sovint es passa per alt. Diversificar una cartera no consisteix només a repartir entre accions i bons, o entre regions. També convé diversificar entre gestores, almenys des de la perspectiva d’un gestor de carteres d’inversió com inbestMe.

En un mercat on BlackRock, Vanguard, UBS, Amundi, DWS, Fidelity o State Street (entre d’altres) competeixen colze a colze, renunciar per endavant a aquesta competència no té gaire sentit. L’alternativa és tractar la selecció de gestora com el que és: una decisió tècnica, actiu per actiu, revisable en el temps.

El comitè d’inversió d’inbestMe considera que concentrar tota la cartera en un únic proveïdor introdueix un risc innecessari: si aquesta gestora deixa de ser la més competitiva en una classe d’actiu, modifica la seva política de comissions o de rèplica, o travessa qualsevol contratemps operatiu, tota la cartera ho nota alhora.

A inbestMe ho apliquem així des del primer dia: les nostres carteres combinen fons indexats i ETFs de diferents gestores, seleccionant per a les nostres carteres i en cada classe d’actiu el vehicle més eficient per cost total, qualitat de rèplica i mida, i revisem periòdicament aquesta selecció precisament perquè el mercat es mou.

És, en el fons, la manera més fidel d’honorar la idea que va néixer fa 50 anys.

Bogle no defensava una marca: defensava que l’inversor es quedés amb la major part possible de la rendibilitat del mercat. Mig segle després, la millor manera d’aconseguir-ho és aprofitar tota la competència que la seva idea va fer possible.

La gestió indexada ha de ser el nucli del patrimoni de l’inversor particular, també a Europa

La revolució de la gestió indexada (o gestió passiva) va començar fa 50 anys, ha arribat per quedar-se i és sens dubte la millor de les opcions per gestionar el nucli del patrimoni dels inversors particulars.

Així com als EUA ja supera en algunes classes d’actiu el 50%, a Europa encara està molt endarrerida. Segons les dades més sòlides disponibles, la gestió indexada representa aproximadament un 30% del patrimoni total en fons de llarg termini a Europa.

L’inversor particular a Espanya i a Europa ha d’aprofitar també aquesta circumstància a favor seu, obrir la ment a aquesta nova manera d’invertir: ja no hi ha cap motiu per no capturar la rendibilitat del “mercat” via fons indexats o ETFs.

Aquest és potser el millor homenatge possible en aquest 50è aniversari: la idea de Bogle ja no és de ningú perquè és de tothom. La indexació és, avui, patrimoni de la humanitat.

Fonts: Vanguard (nota del 50è aniversari, agost de 2026); LSEG Lipper, European ETF Industry Review (juliol 2026); ETFGI (juliol 2026); TrackInsight (gener 2026); Morningstar, Fund Family Digest: Europe 2025 (dades a 31/08/2025); Mordor Intelligence (2026).