Des de principis de març s’han produït alguns incidents en el sector bancari. Això es va produir de forma bastant inesperada en un moment en el qual tothom deia que el sector bancari és avui dia molt més resistent que en el passat. Què ha passat? Estem davant una altra crisi bancària?
Quins són els fets?
Comencem pels fets.
Tot va començar amb l’ocorregut amb els Bancs als Estats Units, començant amb Silvergate. L’activitat principal de Silvergate era la prestació de serveis bancaris a plataformes de criptomonedas com Coinbase i FTX. Llavors va arribar l’escàndol de FTX i molts clients van tancar els seus comptes en les plataformes de criptomonedas tement un contagi.
Molts d’aquests comptes estaven dipositades en Silvergate. Per a fer front a les retirades de diners, el banc va haver de liquidar la cartera de valors, que estava composta en gran part per bons de llarga durada el valor de la qual havia caigut a causa de l’augment dels tipus d’interès. Les vendes van causar unes pèrdues d’uns 880 milions de dòlars. Aquestes pèrdues van portar al tancament del banc i a la seva liquidació.
Després de Silvergate li va tocar el torn al Silicon Valley Bank, que era el banc de les empreses emergents tecnològiques. L’explosió de rondes de finançament per part de les empreses de capital de risc en 2020 i 2021 havia inundat aquestes empreses d’efectiu que es mantenien en dipòsits, sovint amb SVB. En 2022, no obstant això, es va produir una reducció de la del capital de risc i de les OPV. Aquestes empreses de nova creació, que solen cremar efectiu, van començar a consumir els seus dipòsits en SVB.
Com en el cas de Silvergate, davant la reducció dels dipòsits, SVB va haver de liquidar la cartera de valors a llarg termini. Incorrent d’aquesta manera en pèrdues de 1.800 milions de dòlars. Es va intentar desesperadament augmentar el capital i vendre el banc, però cap de les dues opcions va prosperar. Això va portar al regulador a ordenar el cessament de l’activitat.
El pànic es va estendre a altres bancs regionals estatunidencs, amb els dipòsits fluint cap a bancs més grans, i un altre banc, Signature Bank, també va tancar.
Després li va arribar el torn a Europa amb el drama del Credit Suisse. El banc suís, antany un gegant sòlid i molt respectat en la gestió d’actius i la banca d’inversió, es va veure embolicat en els últims anys en nombrosos problemes i escàndols. Aquests fets van acabar per danyar la seva reputació i repercutir negativament en el negoci i els resultats financers.
Al final, la situació es va fer insuportable i el banc es va sotmetre a una espècie de venda forçosa a UBS. Allí, el Govern suís i l’autoritat suïssa de supervisió dels mercats financers també van exercir un paper important. Van proporcionar una línia de liquiditat de 100.000 milions de francs. Així mateix, van acceptar assumir part de les pèrdues que poguessin derivar-se dels actius de Credit Suisse.
Com pot fer fallida un banc?
Comencem per preguntar-nos com pot fer fallida un banc.
Bàsicament, hi ha dos tipus de problemes que pot tenir un banc.
- El primer tipus de problemes és quan un banc és incapaç de fer front a les sol·licituds de retirada de fons dels clients o a la petició de transferir dipòsits a altres bancs comercials. Això es denomina crisi de liquiditat. El cas extrem de crisi de liquiditat és el de les «corregudes bancàries», en el moment en què tots o la majoria dels clients corren a treure els seus diners.
- El segon tipus de problemes té a veure amb el fet que els bancs no puguin disposar de capital suficient per a fer front a pèrdues inesperades en els seus actius. Això es denomina crisi de solvència. Si el valor dels actius del banc es redueix (per exemple, a causa d’una pèrdua en un préstec que no es retorna), ha de produir-se una reducció similar en el capital del banc. Si la pèrdua és més gran o igual que el capital de l’entitat i el passiu arriba a ser major que l’actiu, el banc és tècnicament insolvent.
Quina és la situació en aquests moments?
Els problemes que estem veient ara adopten principalment la forma d’una crisi de liquiditat. Per algunes raons hi ha una fugida de dipòsits a la qual els bancs no poden fer front perquè això implicaria vendre actius amb pèrdues.
Hem de dir que aquests els actius als quals ens hem referit són bastant saludables. El seu valor acaba de reduir-se per l’augment dels tipus d’interès, però la seva solvència és sòlida. En molts casos es tracta de deute públic dels EUA. Per això, la FED ha posat en marxa un mecanisme en el qual ofereix préstecs acceptant bons com a garantia valorada en 100, encara que el seu valor de mercat sigui actualment inferior a causa de l’augment dels tipus d’interès.
Això és molt diferent del que va ocórrer en la crisi del 2008, quan la qualitat creditícia dels actius bancaris era molt dolenta i van incórrer en enormes pèrdues a causa de préstecs dubtosos a propietaris d’habitatges o a actius financers tòxics.
Després de la crisi de 2008, els reguladors van exigir als bancs que estiguessin molt més capitalitzats. Avui es troben en una situació molt més sòlida que abans.
Si ens fixem en els bancs que van fer fallida, tenien un model de negoci en el qual el risc estava esbiaixat cap a les criptomonedas (Silvergate), o cap a les empreses emergents (Silicon Valley), o havien acumulat problemes al llarg dels anys (Credit Suisse).
Especialment per als bancs estatunidencs, tenir una base de dipòsits molt concentrada en una determinada categoria de clients, pot implicar grans problemes perquè poden optar per marxar al mateix temps.
Els bancs europeus i els grans bancs estatunidencs tenen una base de clients molt més diversa que és poc probable que es vagi al mateix temps.
Quines són les febleses dels bancs?
Està tot bé llavors? Bé, com hem dit, el sector bancari és molt més sòlid que en 2008. Està més regulat, més capitalitzat i té molts menys actius tòxics amb els quals bregar.
Dit això, cal reconèixer que hem passat a la velocitat de la llum de l’entorn de tipus d’interès zero dels últims quinze anys a un entorn en el qual els tipus d’interès tornen a ser substancialment més alts.
Això pot provocar inevitablement alguns incidents ocasionals a causa d’una mala gestió per part dels intermediaris financers del risc dels tipus d’interès o per alguna altra raó difícil de preveure per endavant.
Els mercats financers són un sistema enorme, sofisticat i delicat que pot veure’s sacsejat per canvis d’aquesta magnitud. En el moment d’escriure aquestes línies, de totes maneres, sembla que els factors que van causar tants problemes als mercats financers en 2008 no es produeixen.
I en el cas d’inbestMe?
Pensem per un moment quin és el nucli del negoci bancari.
Els bancs solen finançar-se amb passius a curt termini (dipòsits) i inverteixen en actius a llarg termini (hipoteques, actius financers a llarg termini).
Normalment, l’interès que paguen pels dipòsits és inferior al que obtenen per les inversions a llarg termini. Això és el que els reporta beneficis. Bàsicament, el marge dels bancs es produeix per la gestió d’aquest desajustament de venciments.
Però aquest desajustament de venciments és també el que va causar els problemes als bancs als EUA. Van tenir sortides massives de dipòsits i van haver de liquidar amb pèrdues els actius a llarg termini.
Aquests problemes no existeixen per a inbestMe, que no desenvolupa una activitat bancària tradicional i només és una societat de serveis d’inversió (ESI). inbestMe rep diners dels clients i els inverteix en actius líquids a nom del client. Quan un client sol·licita la devolució dels seus diners, inbestMe es limita a vendre aquests actius. No hi ha una gestió ni transformació de venciments de dipòsits a actius a llarg termini que pugui causar problemes com els que han incorregut els bancs estatunidencs.
Et pot interessar llegir de nou: inbestMe NO és un banc, per què això pot ser millor per a tu?
