La por a perdre no ens deixa guanyar

“Tallar les pèrdues i deixar córrer els beneficis”.

Aquest, probablement, és el més conegut adagi de Wall Street. Vol significar que l’inversor ha de sortir de una posició, tan aviat com es s’adoni que es tractava d’una mala elecció,  i en el seu lloc ha de mantenir la bona.

Però qualsevol que hagi invertit en el mercat de valors (o en qualsevol altre mercat financer) sap molt bé que la naturalesa humana fa just el contrari. Tendim a vendre inversions rendibles molt aviat i deixar posicions en pèrdues obertes. Quan ens enfrontem a un guany potencial, temem no vendre, per si després ens hem de penedir de no haver venut si el guany es converteix després en pèrdua. En presència d’una pèrdua potencial, per contra, és molt difícil, des del punt de vista psicològic, abandonar l’esperança de fer diners en aquesta posició (o almenys tancar en taules).

Ens domina la nostra inclinació a la por o aversió a perdre (1):

Kahneman i Twersky en el seu Prospect Theory van mostrar que, en prendre decisions en condicions d’incertesa, les persones són més sensibles a les pèrdues del que ho són, als guanys (en general per un factor 2 a 1).

La tendència a la por a perdre, fa que l’inversor prengui riscos quan s’enfronta a pèrdues, el que significa que acceptarà el risc de perdre més, amb l’esperança de recuperar la pèrdua; i en canvi,  sigui temorós al risc quan es tracta de beneficis, el que significa que tindrà la temptació d’assegurar guanys a fi d’evitar la possibilitat que el mercat “es doni la volta” i el benefici es converteixi en una pèrdua .

Aquest mecanisme, farà que el inversor vengui les bones inversions (aquelles que tenen alts retorns potencials) i mantingui les males posicions (amb més possibilitats de generar més pèrdues) i es traduirà en una cartera poc optimitzada, caracteritzada per l’augment dels riscos i possibles retorns més baixos que la cartera original.

Estratègies d’inversió, mantenir les bones inversions

Què podria fer un inversor per superar aquest comportament potencialment nociu?

La gent, ha de tractar d’oblidar el preu que originalment va pagar per aquesta inversió. El preu inicial, de fet, tendeix a convertir-se en un punt de referència que “àncora” totes les nostres decisions futures. Quan fem una nova inversió que coexisteix amb les altres inversions del nostre portafoli, la percebem com un compte únic i el seu punt de referència és el seu preu inicial. Aquest compte percebut mentalment com a únic, se sotmet després a la regla de l’aversió a perdre, que hem esmentat abans. No importa quina és la seva interacció amb les altres inversions del portafoli. Odiem haver de tancar un “compte mental” amb pèrdues, ja que això causa dolor i pesar.

Ens oblidem que el diner és fungible. Si ens adonem que hem fet una mala elecció és millor reaccionar venent, en lloc de mantenir l’esperança, i posar els nostres fons en una idea més rendible. Serà més fàcil per recuperar les pèrdues, muntar-se en un cavall guanyador. Una inversió s’ha de mantenir, només si encara té sentit econòmic.

Sovint, es diu que els millors inversors no són els que encerten sempre (la qual cosa és impossible), sinó els que són diligents en admetre que estaven equivocats i busquen una operació més rendible, sense que es vegi afectat el seu ego pel fet de acceptar la pèrdua.

A Inbestme suggerim com filosofía general, una estratègia d’ inversió con una visió a llarg plaç, especialment en les nostres  carteres personalitzades. És coherent amb el que acabem de dir?

Totalment, perquè ésser inversor intel·ligent a llarg termini, no vol dir haver de aferrar-se tossudament a opcions que han demostrat ser equivocades. Més aviat vol dir tot el contrari; aferrar-se a mantenir bones inversions, sense importar el que fa un mercat, que en el curt termini està irremeiablement dominat per emocions.