La gran aposta o com vendre tot un país .
Per als qui no hagin vist encara la pel·lícula “La Gran Aposta” o “The Big Short“, els anticipem, que tot i està pensada per apropar conceptes financers complexos al gran públic per arribar a entendre el que va passar en l’última gran crisi financera, hi han fragments de la pel.lícula que son difícils de seguir, a causa de la complexitat dels instruments financers que s’utilitzen i s’intenten explicar .
En definitiva, la pel·lícula ens relata l’anticipació de diversos gestors al col·lapse de tot un sector; en aquest cas l’immobiliari i el de les hipoteques associades, del país més poderós del planeta.
És normal, que molts conceptes i productes financers que apareixen, no s’entenguin fàcilment. Tot i que no pretenem fer un glossari de tots els conceptes que apareixen en la pel·lícula, ens sembla útil, fer una breu descripció d’alguns d’ells per entendre-la millor i aprofitar la seva trama per aprofundir més, sobre el món de l’inversió financera.
Els CDO (Collateral Debt Obligation) no són més que un producte empaquetat: es van estructurar deutes hipotecaris en forma de bons. En si mateix, això no era un problema, el problema real era que es venguéssin com un producte de renda fixa AAA (indicant alta qualificació creditícia), quan en realitat eren productes estructurats que englobaven hipoteques concedides a individus, que no podrien pagar realment els seus deutes (subprime), sobretot en activar les clàusules variables. I tot això, beneït per les companyies de ràting, que feien els ulls grossos per seguir fent negoci.
Tots entenem que els productes financers es compren. Igual que es compren accions, es compren bons. Però els professionals, també poden vendre actius financers, tot i que no els posseeixin. En la pel·lícula, veiem com els que van anticipar la gran debacle del sector immobiliari i de les hipoteques subprime, van utilitzar swaps per beneficiar-se de la situació. Per no complicar molt l’explicació, diguem que “van vendre” el mercat immobiliari, i les hipoteques associades. Fem servir un exemple: Steve Eisman (Steve Carell) un gestor de fons, igual que el doctor Burry (Christian Bale), pagaven diguem un 5% de prima sobre 1000 $ milions anualment, mentre va durar la seva aposta. O sigui, que tots dos pagaven cada any, 50 $ milions en primes mentres duraba las seva aposta. Si la seva aposta es complia, tal com així va succeir, i el mercat es col·lapsava, cobraven els 1.000 $ milions (o la major part, en funció del moment en que venien els seus drets, sent el benefici, aquesta quantitat menys les primes acumulades pagades). En definitiva, estaven “venent” el mercat immobiliari i el mercat de crèdits hipotecaris de la nació més poderosa del món. Quasi res, una aposta arriscada, que els va costar durant 2 anys estar sufragant les seves primes (en el exemple 100 $ milions cada un en el cas que fossin 2 anys). A més, van haver de lluitar contra el sector bancari, que va utilitzar tots els estratagemes per amagar les seves males praxis, les empreses de ràting que no estaven complint la seva comesa, i la FED, protegint amb subvencions els bancs i les asseguradores (que havien assegurat aquests productes escombraries), per allò del “too big to fail”. Aquesta expressió en anglès, significa que els bancs i institucions financeres afectades, eren massa grans per deixar-los caure: la fallida de molts d’ells, hagués pogut causar la caiguda del sistema capitalista, no només als EUA, sinó la caiguda mundial en aquest cas, ja que la crisi es va estendre per tots els racons del planeta.
No donar res per fet, entendre el producte.
Si en alguna cosa es caracteritzen dos dels protagonistes que hem triat per a la nostra explicació, és la seva determinació en investigar fins al fons la situació, abans de fer la seva aposta. Un (el doctor), des de la seva pantalla estudiant en detall la composició dels CDO i la qualitat real de les hipoteques subjacents, i el gestor de fons (Eisman), en anar sobre el terreny a investigar el mercat immobiliari i el procés de concessió de les hipoteques.
Eisman, en realitat, no era cap expert en productes de renda fixa, tot al contrari, ho era en renda variable. Però el seu do era, que no li agradava ser trepitjat pels altres. No li agradava donar res per fet. I sobretot, si alguna cosa no entenia, preguntava i preguntava fins entendre-ho, fins al límit de ser sovint molt groller. I es va adonar que molta de la gent que estava en aquest sector, realment no sabien del que estaven parlant, només repetien el manual prèviament establert. Com la base estava corrompuda, tot el sector es va convertir en un castell de cartes, sense fonament . Ell i el seu equip, sense estar condicionats a la pertinença dels sectors involucrats, i a força d’investigar el que no coneixien, amb total independència, van ser capaços de saber més que els experts, i fer la seva gran aposta tal com el doctor, des de la seva pantalla. Mentrestant, els “experts” es reien de la seva audàcia i atreviment.
Com invertir, quatre lliçons de la gran aposta
Diverses lliçons es poden desprendre de la pel·lícula, i sobretot de la crisi que hem viscut.
–No Invertir en el que no coneixem. Els CDO, en realitat eren productes estructurats complexos, dissenyats per la gran banca, per amagar les seves pròpies males praxis.
-És millor invertir, deixant-se aconsellar per actors independents del producte que es comercialitza. Només des de la independència, es pot donar una gestió de qualitat i enfocada realment a les necessitats del client.
-Si Realment volem invertir en alguna cosa que no coneixem, cal fer una mínima investigació. Avui dia, hi ha múltiple informació que ens ajudarà a arribar al fons de les coses. I sinó, cal fer-se el “tonto” com Eisman i preguntar i preguntar. Sinó, millor abstenir-se.
–Hi Ha múltiples formes d’invertir, molt més senzilles que els CDO i els Swaps, i sense necessitat d’haver de “vendre” mercats, que com a norma general, és més arriscat que comprar-los. Les nostres carteres diversificades són un bon exemple d’eficiència i senzillesa.
Mentrestant, hi ha qui s’està plantejant una nova gran aposta. “Vendre” el Iuan ? George Soros i altres grans hedge funds, estan apostant des de fa uns mesos, per la gran devaluació de la moneda Xina. Quasi bé res! Això si que és apostar fort: ni més ni menys que apostar contra la moneda de la segona economia mundial, amb tot l’aparell del govern xinès darrere. Això, equival a anar contra la segona economia mundial, però sabent que aquest, té l’artilleria completa d’un sistema intervingut.
Recorda, que seguir als grans, requereix gran dosi de paciència: “el mercat pot seguir irracional més temps del que tu pots seguir solvent” va dir John Maynard Keynes. Això, gairebé els hi passa a alguns dels protagonistes de “La Gran Aposta”. L’avantatge, en aquest cas, és que el mercat de divises és dels més transparents (encara que el Iuan, probablement sigui la moneda més intervinguda), i és relativament fàcil “vendre” divises. Preferim, no donar idees detallades de com jugar a aquesta nova gran aposta, i centrar-nos en fórmules més senzilles.
